El Mètode Mézières aborda el dolor local tenint en compte al cos en la seva globalitat.
En nombroses ocasions els protocols que s’utilitzen per al tractament de problemes articulars o musculars és excessivament analític. Davant una dolència d’esquena no és infreqüent escoltar comentaris del tipus “vostè ha de tonificar la seva esquena i els seus abdominals”.
La visió del mezierista considera que molts dolors i deformitats de l’esquena no es deuen a una feblesa muscular sinó, en moltes ocasions, a la rigidesa dels teixits musculars i fascials. La reeducació haurà de ser global ja que el funcionament dels músculs és global, uns es relacionen amb els altres formant cadenes musculars, particularment en el cas de la cadena posterior que s’estén des del crani fins als dits dels peus. En conseqüència, s’haurà d’insistir sobre la flexibilitat muscular respectant les capacitats de cada individu.
Definim lordosis com la concavitat de la corba de l’esquena, d’aquesta manera tenim dos lordosis, la cervical i la lumbar. Quan parlem de hiperlordosis ens referim a un augment de l’arc lumbar.
Quan la hiperlordosis és deguda a una rigidesa muscular, no és suficient amb estirar aquests músculs de forma analítica perquè la tensió es transmetrà a una altra part del cos: al coll, a les cames, al tòrax, etc. Qualsevol intent de reduir la hiperlosdosis del seu coll, provocarà automàticament un augment de la lordosis dels seus lumbars, i viceversa. És com si la lordosis es mogués d’un costat cap a l’altre. D’aquí la importància de flexibilitzar aquests músculs al mateix temps que es controlen les altres parts del cos afí d’evitar compensacions i deformitats.
El diafragma no és només un múscul de la respiració. D’una banda les seves insercions sobre les vèrtebres, influeix en la forma de la nostra esquena i també sobre la dinàmica del cos. La seva ubicació i la seva multifuncionalitat li atorguen un paper clau en la reeducació global. És freqüent trobar alteracions posturals associats a una mala mecànica del tòrax, d’aquí la necessitat de treballar simultàniament els exercicis posturals amb una respiració adequada.
No es tracta d’ensenyar a respirar sinó de millorar la mecànica toràcica perquè els músculs respiratoris funcionin millor.
Il·lustrarem amb un exemple per a comprendre millor aquest reflex. És fàcil comprendre què succeeix quan patim un esquinç de turmell. Els músculs encarregats d’estabilitzar l’articulació es contrauen amb l’objectiu de “fixar i protegir” els lligaments lesionats. Per tal de fugir del dolor, canviem el recolzament del peu i la forma de caminar. Tot això, es realitza de forma automàtica i inconscient pel sistema neuromuscular. Amb el temps el pacient pot anar a veure el seu fisioterapeuta per una lumbàlgia. Pot ser que la causa del seu dolor actual sigui deguda al reajustament que les seves articulacions han hagut de fer per tal de caminar sense dolor quan va tenir el esquinç de turmell.
Aquestes compensacions, que el nostre organisme fa per tal d’evitar o emmascarar el dolor, requereixen una visió global de la deformitat i del símptoma. Sota aquest concepte i seguint l’exemple anterior, no hauríem només de tractar la conseqüència, és a dir, el dolor d’esquena, sinó també el bon recolzament del peu.
